L’any 1923, Eduard Girbal Jaume dedicava ‘La tragèdia de cal Pere Llarg’ a Víctor Català, «lleona de les lletres catalanes». Amb aquesta mateixa admiració, i amb la mateixa sornegueria de Girbal als llavis, la música Blanca Lamar (Les Sueques) i la poeta Maria Callís han cuit a foc lent un projecte que dona veu a grans escriptores catalanes dels segles XIX i XX: de Maria Antònia Salvà a Dolors Miquel i tornar. Lleona és, per tant, una tria de textos i poemes que, com una lletania estimada i antiga, Lamar i Callís s’han passat molts cops per la boca.
I Lleona és, també i sobretot, un grapat de cançons juganeres: una barreja d’estils, ritmes i capes de so que contrasten amb les melodies pop i el recitat, de vegades més aspre. En Lleona hi ha, com en la casa de Víctor Català, racons per al sol i cambres reservades a l’ombra: hi ha cançons lluminoses i n’hi ha que travessen la fosca. I en Lleona hi ha, esclar, el ritme que tot ho taca: la marimba, les palmes, els pals de flamenc i el rebrot d’italodisco es posen al servei del vers, i el vers es rebrega per seguir el mestratge sever del compàs. Lleona, en definitiva, s’estima amb passió la tradició: per això fa baixar el cànon al bassal, s’hi rebolca i s’hi enllota i en acabat s’asseca al sol i beu aigua, calmosa.
